"Legacy", un llegat en tres facetes



1. El llegat que es reinventa

El primer cicle de cançó catalana que em va robar el cor va ser “Combat del Somni” de Frederic Mompou (1893-1987). Afincada a Viena, allunyada de les biblioteques catalanes, bussejava obsessivament en una internet incipient intentant entendre per què hi havia indicis de que el cicle anava més enllà de les tres cançons més conegudes: Damunt de tu només les flors (escrita el 1942), Aquesta nit un mateix vent (1946) i Jo et pressentia com la mar (1948), totes amb textos de l’editor i crític hospitalenc Josep Janés (1913-1959). Aquesta obra mestra havia estat propiciada per l’amistat intergeneracional que havien forjat el compositor i el poeta. Una quarta cançó del mateix poemari, Fes-me la vida transparent, havia estat incomprensiblement publicada de forma aïllada i ni el peregrinatge fins l’estand de Salabert Editions a la Musikmesse de Frankfurt em va servir per treure’n l’entrellat. No va ser fins que el 2003 amb la pianista i inestimable còmplice Daniela De Marchi vam tenir la immensa sort de poder visitar a Carmen Bravo, vídua de Mompou, que ens va aclarir el misteri i ens va deixar copiar els manuscrits de Fes-me la vida transparent i Ara no sé si et veig encar. Aquesta cinquena cançó mai havia entregada per ser editada, malgrat la seva indubtable qualitat, perquè Mompou l’havia usada parcialment en una altra obra. En aquell moment no hi havia cap enregistrament d’aquesta peça i la vam devorar i digerir talment com una estrena mundial. Bravo també ens va explicar la trista història que s’amaga rere la dedicatòria del poeta “Sonets a Maria Victòria, que va morir amb el seu somni”: una jove ballarina amiga de Janés que va ser trobada inesperadament morta sobre el seu llit. Pel que denota el fons de Pura Gómez de Ribó a la Biblioteca Nacional de Catalunya, el cicle de quatre cançons es va anar estrenant paulatinament al llarg de sis anys en la veu d’aquesta soprano, intèrpret de capçalera de Mompou, amb el propi compositor al piano.
Des de llavors aquest cicle m’acompanya i m’acarona profundament l’ànima cada cop que l'interpreto. Conscient de que l’autor ha estat un dels grans referents de la cançó catalana, mereixia un lloc d’honor al disc, on simbolitza l’inici d’un llegat que culmina en l’obra de Joan Magrané.
Musicalment, pocs compositors han assolit tant amb tant poc, com ho va fer Mompou. Crec que ningú millor que ell pot descriure el seu estil compositiu: “Sóc un home de poques paraules i un músic de poques notes. La música està escrita per a allò inexpressable, voldria que semblés sortir de l’ombra per a tornar de nou en ella.” La seva personalitat tranquil·la, la seva tímidesa i les seves maneres discretes es veuen reflectides en la senzillesa, la transparència, la melanconia i la calma de les seves composicions.

En els temps que corren no se li escapa a ningú que les relacions polítiques entre Espanya i Catalunya no passen pel seu millor moment, per això em semblar important homenatjar i recordar vívidament els llaços culturals que ens han unit, ens uneixen i sempre ens uniran, independentment de les estructures polítiques que regeixin el mapa de la península ibèrica.

Amb aquesta premisa vaig escollir el meravellós i exigent cicle "Seis Canciones" d’Eduard Toldrà (1895-1962) amb textos d’extraordinaris poetes espanyols (tal com era obligatori als anys 40 durant la dictadura franquista). La col.lecció de les sis cançons amb textos castellans, considerada la seva obra de postguerra més important, va ser estrenada el 29 de Març de 1941 al Palau de la Música per la soprano Mercè Plantada i el pianista Blai Net. Les cançons van ser encarregades per el seu amic, bibliotecari i editor Josep Porter i Rovira. El 1940 va compondre La zagala alegre –dedicada a Francesc Martí i Marfà- i Mañanita de San Juan –dedicada a Manuel Clausells-. Un any més tard durant la seva eclosió com a director va enllestir la resta de la sèrie castellana: Nadie puede ser dichoso –dedicada a Berthe Willotte-, Cantarcillo -dedicada a Luis de Urquijo, Marquès de Bolarque-, Madre unos ojuelos vi –dedicada a  Mercè Plantada- i Después que te conocí –dedicada a Maria Moix de Porter-. En aquest cicle no hi veiem els elements habituals que inspiren l’obra vocal de cambra de Toldrà com són el mar, el camp, la muntanya, la familia o les amistats, sinó més aviat un únic fil conductor que és l’Amor. L’estil compositiu no busca doncs emular les onades o la calma d’una posta de sol, ni evocar l’energia de la floració o el bullici d’un mercat. Amb aquest cicle Toldrà ens demostra que els ritmes de dansa d’altres contrades, les estructures amb reminiscències de les tradicionals balades i els girs musicals teatrals no li són terrenys estranys.

Però aquesta interrelació trascendeix la península ibèrica i cap altre cicle de cançons n’és millor testimoni que les "Cinco Canciones Negras" de Xavier Montsalvatge (1912-2002), en les quals va usar els ritmes i els temes de la música antillana i on hom clarament observa com la llengua castellana acull Espanya, Catalunya, Uruguay i Cuba sota un mateix sostre artístic. A Montsalvatge el fascinaven les expressions musicals del Carib (s’hi inicià fent un recull de les habaneres de la Costa Brava que tan estimava), tal com es podia ja apreciar en els “Tres divertimentos”. Al s.XVIII els colons catalans al Carib van tenir cura de la seva tradició musical, mesclant-la però també amb l’acoloriment local típic.
Els poemes que conformen “Cinco Canciones Negras” reflecteixen les veus de les minories oprimides o privades de drets. Com a encàrrec de Mercè Plantada, inicialment Montsalvatge va musicar Canción de cuna para dormir a un negrito (1945) d’Ildefonso Pereda Valdés. Animat per l’èxit de l’estrena, va escollir Chévere de Nicolás Guillén -dedicada a Santiago Kastner- i Canto negro –dedicada a Pierrette Gargallo-, per emmarcar la cançó de bressol. De seguida hi va afegir poemes de dos grans amics seus: Punto de Habanera (S. XVIII) –dedicada a Lola Rodríguez de Alarcón- del poeta mataroní Néstor Luján i Cuba dentro de un piano (dedicada a Conxita Badia), del gadità Rafael Alberti (exiliat per Franco). En el moment en que Montsalvatge recull aquests textos, “Cinco canciones negras” passa a ser una afirmació deliberada sobre com el compositor desitjava representar Espanya, l’Amèrica hispanitzada i les qüestions d’identitat que havien estat encara més emfatitzades per la Guerra Civil espanyola. Mercè Plantada i el pianista Pere Vallribera van estrenar el cicle el 18 de Març de 1945. “Cinco Canciones Negras” encarna el clímax de l’Antillanisme de Montsalvatge i es considera una autèntica fusió de les influències catalanes i caribenyes. La versió orquestral sota la direcció musical del seu antic mestre Eduard Toldrà es va estrenar pocs mesos abans de la mort de Manuel de Falla esdevenint així una entrega simbòlica de la torxa del Nacionalisme musical d’aquest cap a Montsalvatge.

Per a no limitar les arrels castellanes a l’àmbit poètic, volia acollir un compositor que no hagués nascut a Catalunya. Per molts motius Manuel de Falla (1876-1946) era el candidat ideal per simbolitzar aquest pont conciliador entre ambdues cultures, ja que la seva pròpia mare era catalana, el seu primer professor significatiu de composició era també català (Felip Pedrell), així com la seva musa i íntima amiga, la soprano catalana Conxita Badia. Simbòlicament el Círculo Manuel de Falla va donar aixopluc a més d’una generació de músics catalans que cercaven un sospir de llibertat en l’asfixia cultural de la dictadura. Malgrat no hi havia una connexió personal directa entre Falla i els compositors escollits, diverses petjades artístiques els connecten: com Mompou i Magrané, Falla es va inspirar també en l’estil compositiu parisenc, per Montsalvatge Falla va ser una brúixola imprescindible en el seu camí musical ("Soneto a Manuel de Falla", 1973) i el propi Toldrà va dirigir l’estrena pòstuma de "L'Atlàntida" de Falla (1961) a Barcelona, un ambiciós oratori que va ajudar al compositor a ampliar els seus  coneixements de català. Seguint en el marc de l’intercanvi cultural, l’andalús Manuel de Falla va aproximar-se als diferents caràcters del folklore musical espanyol escrivint les “Siete Canciones Populares Españolas” (1914) que inclouen dues invencions pròpies, Nana  i Jota, a més de cinc cançons extretes dels cançoners populars de l'època: El paño MorunoSeguidilla MurcianaCanciónPolo i Asturiana. El cicle es va estrenar el 1915 a l'Ateneo de Madrid per la cantant valenciana Lluïsa Vela i el mateix autor al piano.
Malgrat l’estil inconfusible i personal, es reconeix com Falla es va nodrir de material folclòric, com es pot observar en les estrutures estròfiques pures, les melodies netes i directes, la tesitura central i reduïda i les reminiscències de la guitarra flamenca. Com també succeeix en el cicle de Toldrà, l’Amor és la temàtica que preval durant tot el cicle però en aquest cas els poemes són anònims tradicionals, adaptats o combinats amb fragments d’obra de poetes coneguts de l’època. 

En el seu nou cicle "Tres poemes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel" (dedicat a Anna Alàs i Jové, 2018) Joan Magrané (1988) cultiva la idea de la continuïtat de la tradició de la cançó catalana, especialment des del Noucentisme fins a Frederic Mompou i Manuel Blancafort. Les principals característiques d’aquesta herència són la claredat, la intel·ligibilitat del text i el concepte de que menys és més. El compositor va escriure el cicle durant una residència artística a la Casa de Velázquez (Madrid) i es va inspirar en l’obra de Rosselló-Pòrcel per la seva potència poètica i pel vincle amb l'Ateneu Barcelonès, entitat que Magrané sent com una segona llar. El compositor es troba molt pròxim a tota la generació de poetes noucentistes, des de Josep Carner fins a Rosselló-Porcel. El procés creatiu de Magrané parteix de familiaritzar-se íntimament amb les paraules fins a extreure’n una música, no tant de manera descriptiva sinó en essència. Per ell, la Cançó és una resolució natural del Madrigal; tots dos gèneres apunten a un espai destacat en el seu corpus compositiu.


2. El llegat que (tossudament) perdura

Resseguint la gènesi d’aquests extraordinaris cicles de cançons no passa desapercebut un ingredient imprescindible: les veus femenines que van donar vida a les partitures. Sense Mercè Plantada, Lluïsa Vela o Pura Gómez de Ribó no hi ha melodia que valgui, ni progressions harmòniques o ritmes innovadors, que acumularien pols en un calaix. A més d’intèrprets, també assumien la tasca de promotores, divulgadores i de retruc, la de muses. Aquesta faceta en forma de geneaologia artística és una de les que també pretenc destacar sota el títol “Legacy” i és que aquest llegat prové d’un llarg interès de les intèrprets vocals catalanes pel repertori vocal de cambra, però també d’un espai d’interès per part del públic i dels programadors catalans, que valoraven els seus autors tant com els foranis, tal com demostren els programes de concert de l’època. Dues de les precursores van ser la soprano Maria Barrientos i Llopis (Barcelona, 1884-1946) i la mezzosoprano Maria de Lourdes Pichot i Gironès coneguda com Maria Gay (Barcelona, 1876-1943). La primera, formada per Josefina Huguet Salat, en retirar-se dels escenaris operístics internacionals va dedicar-se intensament a la Cançó on destacava pel seu color vocal càlid i va enregistrar quasi totes les obres de Manuel de Falla, la majoria acompanyades al piano pel mateix compositor. La segona va fer de la Cançó el seu camp artístic principal assolint una excel.lent reputació com a liederista a tota Europa. Cal fer menció de la mezzosoprano Dolors Frau (Barcelona, 1882-1966), que si bé va fer carrera internacional en el terreny líric, com a pedagoga va forjar destacades liederistes. De la següent generació però molt significativa en la tradició liederística catalana, la soprano Mercè Plantada (Sant Gervasi, 1892- 1976), no només s’especialitzà en la interpretació vocal de cambra sinó que s’implicà en la seva creació i divulgació arribant a ser catedràtica de Lieder al Conservatori del Liceu; a més de les “Seis canciones castellanas” de Toldrà, estrenà a Barcelona “El amor brujo” de Manuel de Falla, sota la batuta del compositor, i interpretà Lieder de Strauss i Stravinsky amb els propis autors al piano. Amb una veu d’excepció, la contralt Concepció Callao (Barcelona, 1895-1959) simultanejava per tota la península rols wagnerians amb la interpretació de Lieder. La mezzosoprano Conxita Supervia (Barcelona, 1895-1936) estudià amb el gran mestre Joan Goula i esdevingué una estrella internacional que gravà Cançó de Toldrà, Grignon, Falla o Albeniz per His Master’s Voice. La soprano Conxita Badia (Barcelona, 1897-1975), alumna predilecta de Rosa Culmell i Enric Granados, es perfilava ja com una de les més grans liederistes catalanes i musa de nombrosos compositors. Nascuda ja al s. XX Genoveva Puig (Barcelona, 1900-1986) va ser intèrpret però també compositora de cançons i una reputada pedagoga vocal. La llavor liederística que arribarà fins el S. XXI està sembrada, ja que aquestes grans artistes formaran la generació que ressonarà en la meva. Així doncs, Candelaria Gómez Mas coneguda com Pura Gomez de Ribó (1918-1998), alumna de Conxita Badia, va estrenar diversos cicles de cançons, entre ells “Combat del Somni” de Mompou. Una jovencíssima Victòria dels Àngels (Barcelona, 1923-2005) va impressionar a Mercè Plantada i més endavant es va formar amb Dolors Frau i Napoleone Annovazzi  va ser una gran defensora de la música vocal de cambra portant la cançó catalana arreu del món. La mezzosoprano Myriam Francheri Baglietto coneguda com Myriam Alió (Buenos Aires, 1930-2018) estudià amb Dolors Frau i Conxita Badia qui li va desvetllar l’amor per la Cançó, gènere que va cultivar juntament amb el seu marit pianista Manuel Garcia Morante, va ser catedràtica del Conservatori Municipal de Barcelona on va impartir Cant, Lieder i Cançó espanyola. La mezzosoprano Anna Ricci (Barcelona, 1930-2001), Creu de Sant Jordi, formada amb Callao, va interpretar Cançó de totes les èpoques posant especial èmfasi en la nova creació, despertant l’interès de pràcticament tots els grans compositors contemporanis: Mestres-Quadrenys considerava que si existeix música vocal catalana de la segona meitat del s.XX és gràcies a ella. La soprano Montserrat Caballé (Barcelona, 1933-2018) cultivà el seu interès per la Cançó i el Lied de la mà de Conxita Badia, convertint-se també en ambaixadora del repertori; entre els seus enregistraments destaca “Combat del Somni” amb Mompou al piano. La soprano Carmen Bustamante i Serrano (Totana, 1938), Creu de Sant Jordi, formada amb Dolors Frau, ha gravat nombrosos discs de cançó i entre d’altres ha estrenat obres de Mompou i Montsalvatge. La soprano Maria Dolors Aldea (Tarragona, 1942) formada al Conservatori del Liceu amb Dolors Frau, amplià els estudis a Salzburg, on es va especialitzar en Lied, passió que ha transmès a una nova generació de destacats liederistes catalans. I finalment i compartint origen, la soprano Montserrat Alavedra (Terrassa, 1946-1991) que es va formar amb Genoveva Puig, després a Madrid amb la gran liederista gaditana Lola Rodríguez Aragón i finalment al Mozarteum de Salzburg, assolint una gran fama mundial com a liederista que la van dur a estrenar obres de Mompou, Gerhard o Taverna.
Seria una injustícia obviar els partenaires nostrats que van col·laborar a la creació i difusió del repertori, com ara Pere Vallribera (Sallent, 1903-1990), pianista liederista de Supervia, Callao, Plantada, Badia, Caballé, et al., va estrenar obres de Mompou, Toldrà i Montsalvatge (“Cinco canciones negras”) i va ser catedràtic d’Acompanyament per a Cant i director del Conservatori del Liceu. També al prodigi pianístic Blai Net (Sant Boi, 1887-1948), que malgrat no dedicar-se exclusivament al repertori vocal va estrenar les “Seis canciones castellanas” de Toldrà. La pianista i pedagoga Enriqueta Garreta i Toldrà (Barcelona, 1907-1971) col·laborà freqüentment amb liederistes com Conxita BadiaEmili VendrellConcepció Callao, Ricard Fuster o Mercè Plantada; gravà amb Francesca Callao cançons de Francesc Pujol, Apel·les Mestres i Altisent (Vergara, 1962). Fins i tot la gran Alicia de Larrocha va dedicar el seu geni al repertori vocal de cambra col·laborant en discs i recitals amb Victòria dels Àngels, Pilar Lorengar i Conxita Badia. Rosa Sabater (Barcelona, 1929-1983), pianista i pedagoga de fama internacional, acompanyà a Conxita Badia i Carmen Bustamante, gravant per la UNESCO (1983) juntament amb La Caballé «Le lied catalan du XX siècle». Manuel García Morante (Barcelona, 1937) a més d’enregistrar i d’acompanyar recitals de cançó d’Alió, dels Àngels o Bustamante, és harmonitzador de cançons tradicionals catalanes i autor de cançons i òperes. Àngel Soler (Barcelona, 1940-2017) va ser una figura cabdal de la música cambrística que va acompanyar a dels Àngels, Alavedra, Ricci... La seva tasca pedagògica segueix donant fruits en les noves generacions de pianistes de cambra. Fins i tot la gran Alicia de Larrocha va dedicar el seu geni al repertori vocal de cambra col·laborant amb Victòria dels Àngels, Pilar Lorengar i Conxita Badia.

3. El llegat que caduca

En un enfoc amb molta menys dimensió i escassa trascendència, a nivell personal el projecte “Legacy” també és un punt i seguit festiu després d’una dècada de col·laboració amb el pianista i bon amic Alexander Fleischer. A recer de consells valuosíssims de veus i mans excepcionals, al llarg d’aquests deu anys hem crescut junts com a persones i com a intèrprets i hem forjat un repertori comú de gairebé dues-centes cançons, la majoria d’elles de compositors i poetes alemanys (Lieder). L’Alexander (fill de cantant) ha desenvolupat una sensibilitat extraordinària per preveure les inflexions vocals i per apreciar els colors d’una poesia (en la llengua que sigui)  per imprimir-los al teclat; sospito que s’ha fet una fitxa mental de les peculiaritats interpretatives de cada un dels seus cantants de capçalera. Per la meva banda he exprimit tant com he sabut la meva imaginació i les meves cordes vocals per pintar imatges i emocions, sense haver d’ocupar ni mitja neurona en la possibilitat de que el piano es descoordini o em llastri vocalment. Assajar un programa uns quants dies ens permet arribar a compromisos amb el nostre partenaire musical però conèixer-se profundament a nivell artístic obre la porta a interpretacions orgànicament vives i recitals de Cançó irrepetibles. Aquesta tradició de duos estables que tantes alegries ens va aportar durant el segle XX (Schwarzkopf-Moore, Fischer-Dieskau-Moore, Lott-Johnson, Fassbaender-Gage, Shirai-Holl, Hampson-Rieger, Berganza-Lavilla, dels Àngels-Moore, Souzay-Baldwin...) sembla profundament amenaçada avui en dia.

Probablement el més natural hauria estat enregistrar repertori teutó, fruit directe de la nostra formació liederística a Alemanya. Però de nou, si no som nosaltres, els i les cantants que tenim per llengua materna el català o el castellà, que n’hem mamat la prosòdia, que en sentim cada síl.laba acolorida amb una emoció genuïna, qui enregistrarà el corpus de cançó catalana? Qui n’oferirà diverses versions corresponents als cànons estètics del segle XXI seguint l’estela que dels Àngels, Vendrell, Berganza, Caballé, Carreras, Aragall o Lorengar van deixar el segle XX? Qui farà que les noves creacions puguin escoltar-se arreu del món? Aquestes preguntes amb una resposta comuna -nosaltres, els intèrprets autòctons- i l’enorme afecte per aquests grans cicles que havia tingut la sort d’interpretar prèviament tant amb l’Alexander com amb altres excel·lents partenaires no deixaven altra opció: volia reivindicar aquest potencial a través d'una instantània del moment interpretatiu en que em trobava. Cal una acció a tots nivells (sales, mitjans de comunicació i estaments polítics) per corregir la deriva d'invisibilització i despreci que va instaurar la dictadura sobre el patrimoni català i que en el camp de la Clàssica no ha estat reparada. Les noves generacions formades amb diners públics del segle XXI no hauríem de pagar les fílies ni les fòbies polítiques de fa 70 anys. En aquest aspecte, doncs, la paraula “Legacy” passa a significar “testament”: les últimes voluntats d’una admiració i un respecte tossudament alçats.
 

Anna

© 2019 by Anna Alàs i Jové

Anna Alàs i Jové, mezzosoprano